Ram caminava lentament cap a la seua nova escola. Tot era nou, en realitat: la ciutat, l’idioma, el menjar, els costums, la gent... Sabia que ell era distint i això li produïa una certa sensació d’incomoditat, com una bola en l’estómac que no es desfeia per més que engolira i engolira. Notava les mirades de les persones amb les quals s’encreuava al carrer: algunes curioses, altres estranyades, unes altres alarmades o inclús hostils. Ram sabia que no tot el món veia de bon ull que la «gent com ell» convisquera amb ells... amb els seus fills. Li havien explicat que no passava res, que hi havia programes d’integració en altres centres i que, a pesar d’alguns incidents aïllats, tot estava eixint més o menys bé. La gent s’acostumava a la presència del xics com ell, acabaven deixant de mirar-los com a bestioles rares i a acceptar-los com a part del grup. No obstant això, també era molt conscient que en aquell barri, en aquella escola, ell seria el primer. «Un pioner», havien dit els seus pares amb orgull. Ram sabia que també per a ells havia sigut molt dur deixar sa casa i començar des de zero en un altre lloc. Al principi havia sigut una aventura emocionant, però, en aquells moments, i tan sols un mes després d’haver arribat, els problemes pareixien insalvables. I Ram ho intentava, de veritat que sí, però resultava dur renunciar a tot el que havia deixat arrere, sobretot quan la gent no deixava de mirar-lo amb suspicàcia només pel seu aspecte. Bé, era molt més que el seu aspecte; era la seua forma de veure la vida, la seua mentalitat, els seus hàbits... però tot començava amb la primera mirada, amb aquell moment en què algú li clavava la vista damunt i es posava a la defensiva. I Ram estava cansat de lluitar per a derrocar eixa barrera. Volia creure que era una cosa inconscient, que el ser humà reaccionava instintivament davant de tot el que era diferent. Però aquella idea li feia sentir una profunda desesperança: si estava tan arrelada en la genètica humana, com es podria superar eixa desconfiança instintiva?
Ram va franquejar la porta d’entrada de l’escola fingint que no notava les mirades perplexes i desconfiades dels seus companys, que no sentia com murmuraven: «Mira, és eixe», «Quin tio més estrany!», «Ma mare diu que, per molt que diguen que vénen de bon rotllo, no són de fiar...», «Tant de bo no el posen en la nostra classe»...
Sí, seria un dia molt llarg.
Va entrar a l’aula que li havien assignat i va ocupar de seguida, en primera fila, un lloc que sabia que no volia ningú. No el va sorprendre que ningú se li assentara al costat. Va traure un llibre en castellà i es va posar a llegir-lo, per a ampliar vocabulari, tancant la seua ment als comentaris dels altres xics, fins que hi va entrar el professor i va posar orde. Ram va alçar el cap i va esperar que succeïra l’inevitable.
–Bé –va començar el professor quan tots van estar assentats i més o menys callats–, tots sabeu que la nostra escola acollirà este curs a algú molt especial... li diuen Ram’ez’abaigkiak, però ens ha dit que podem dir-li simplement Ram. Pots alçar-te un moment, Ram?
El jove va respirar profundament i va obeir. Quan estava girant-se cap als seus companys, va tornar a sentir com murmuraven, les seues rialletes, mentres el perforaven amb la mirada, fixant-se en el seu pèl a clapes, en els tres globus oculars, en els braços tan llargs i en les seues mans acabades en urpes prènsils. Res d'estrany en el món de què procedia. Tota una raresa a la Terra, com testimoniaven la roba tan pesada que portava per a compensar l’alta gravetat de la seua nova casa i els filtres implantats en les seues fosses nasals que li permetien respirar l’aire oxigenat de la Terra, verinós per als de la seua espècie.
–Ram ve d’un planeta pròxim a l’estrela Alfa Centauri, del qual tots deveu haver sentit parlar, perquè és l’únic, a banda del nostre, en què sabem que hi ha vida intel•ligent. Ja fa temps que estem intercanviant ambaixadors per a crearllaços més estrets entre els dos mons, i tenim la sort que la nostra escola haja sigut acceptada dins del programa d’acollida. Estic segur que tots aprendrem moltíssimes coses d’ell i del seu planeta, i que este intercanvi cultural ens enriquirà com a persones i ens ajudarà a ampliar horitzons...
Ram es va adonar que quasi ningú escoltava el professor. Els jóvens humans de la classe el miraven amb expressió hostil. Era estrany, va pensar; aquells xics i xiques pertanyien a races i cultures diferents que fins feia molt poc havien estat enfrontades. Però ara havien descobert a algú amb qui tenien molt menys en comú, i havien fet pinya davant de l'«amenaça» exterior. Tots els humans units contra l’alienígena, es va dir Ram amb amargor. Estava eixa idea inscrita en l’essència d’aquelles criatures? Unir-se als seus semblants en contra del que pareix diferent?